Colla Vella: més i millor.

Vagi pel davant: m’estimo la Colla Vella dels Xiquets de Valls i tota la seva gent. Em sembla que no caldria ni dir-ho, però quan hom es posa a opinar, s’han d’evitar malentesos.

Vaig sortir trist del Concurs de Tarragona. Vaig tenir la sensació que la nostra colla i tots els que en formem part no podíem fer gran cosa mes que sortir amb la cua entre les cames. No varem estar encertats, no varem tenir sort i no varem tenir prou armes per lluitar pel concurs.

El desenllaç del concurs ja es conegut: boníssima actuació dels Castellers de Vilafranca, que guanyen el concurs. Cal felicitar-los castellerament, malgrat el desproporcionat “xou” que últimament els acompanya i que crec que a la llarga els acabarà projectant una imatge de supèrbia.

Però tornant a nosaltres, vaig quedar abatut, per que sincerament, pensava que podíem fer més. Es cert que un pilar de vuit amb f i m i un cinc de nou amb f, malgrat que només carregats, son dos grans castells. Però quan tens una expectativa millor semblen poca cosa.

Aquesta sensació d’abatiment no era només meva. Em va impressionar veure tanta gent que diposita totes les seves il·lusions i es queda frustrada per no poder assolir el que ens havíem proposat. Molta d’aquesta gent no son ni tan sols castellers de la Colla, si no que son simpatitzats i amics que en ocasions com aquesta venen a donar un cop de ma. Eren molts i crec que els hi hem d’agrair generosament. Gràcies a ells la pinya de la Colla Vella era la mes nodrida de totes les colles. Em sembla que en això si que varem guanyar i certament es un aspecte positiu. Hi ha ganes.

També penso que potser els nervis ens van fer perdre el control en alguns moments clau. No hi ha culpables. No cal buscar-los. La inèrcia del desordre es molt poderosa i la força que tenim per vèncer-la no es prou, amb la forma de funcionar actual.

I és que el tema es aquest. Ja fa uns quants anys que de forma recurrent vivim situacions com aquesta. Hi ha una dada freda i cruel: varem guanyar el concurs del 2000 i la següent ocasió la tindrem al 2010. Ufff!! Però ja sabem que no tot son els concursos. Això penso que ens ha de portar a reflexions una mica profundes i serioses sobre els criteris i la forma de funcionar de la nostra Colla.

No ens confonguem: no cal comparar-se amb ningú, no cal assemblar-se a ningú. No hi ha un model a imitar. La Colla Vella dels Xiquets de Valls te el suficient bagatge i potencial per fer les coses a la seva manera i potenciant la seva personalitat. Però..., quin model? Quina personalitat? Per començar no oblidem mai que som de Valls, i que som dels Xiquets de Valls. La personalitat de la Colla s’ha d’assentar sobre un principi elemental: fer les coses el millor possible. No ens pot fer gràcia el que es “cutre”. No ens podem conformar dient que això no te remei, o bé dient que això sempre s’ha fet així. Hem de recuperar l’estima per funcionar bé en tots els terrenys, tan el casteller com el social.
El model i la personalitat es molt marcat pel que hem heretat de la nostra història, de la que ens sentim orgullosos, però també alimentat cada dia per la claredat de les idees, pel criteri propi, per les decisions valentes que calgui prendre en el terreny casteller i el social, per les conviccions fortes, per la feina ben feta, i per una forma de funcionar mes ben organitzada.

Els responsables de la colla tenen la responsabilitat d’impulsar i de liderar aquesta revisió del funcionament i trobar els mecanismes convenients. I saben que tenen la complicitat de moltes persones. Però francament penso que han de començar a reorientar la cosa.

Ja fa temps que hem descobert que el nostre model no pot ser el de la improvisació, el de la genialitat d’última hora, el de confiar en el nostre potencial històric com a única energia que tot ho fa possible.

Per contra entre TOTS em de treballar amb mes intensitat. Hem de ser més als assajos i sortides. Hem de fer-ho millor. Hem de treballar amb millor organització i programació i amb més mètode de treball. Hem de buscar mes complicitat amb tot el nostre entorn i amb la ciutat.
Volem estar orgullosos de com fem les coses i de saber que el com fem les coses es fruit del saber-les fer i saber-les organitzar.

A Curt termini s’ha d’actuar amb serenitat. Tenim feina avançada i molt aprofitable. Si reaccionem, encara podem fer una gran Santa Úrsula. I després a continuar millorant

Pd: Disculpeu el rotllo/sermó. Necessitava desfogar-me.