El passat dia 31
de maig, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va lliurar en el marc de la Nit
de Premis de Valls, el primer Premi “Isidre de Rabassó” d’Identitat Castellera.
El premiat, en reconeixement a la seva llarga trajectòria de recerca, documentació
i difusió del fet casteller, va ser Eloi Miralles; folklorista vilafranquí i destacat
component dels Castellers de Vilafranca.
Sembla que aquest fet va desencadenar la publicació d’un escrit sobre la
figura del Cap de Colla històric de la Colla Vella; Isidre Tondo Ballart
–“Isidre de Rabassó”- , a la web www.elcasteller.cat. Aquest escrit ve
signat pel Sr. Joan Climent Ferré.
Vist el contingut de l’esmentat escrit i el consens pel que fa a les
reaccions entre les persones que l’han llegit, -reaccions que van de la indignació
a la decepció-, i sense ànim d’ofendre a cap entitat ni persona; no em puc
estar de fer algunes reflexions que m’ha inspirat la lectura del text citat
anteriorment. Són les següents:
Manca de rigor: Escàs aprofundiment i rigor en l’anàlisi
dels fets històrics als que es refereix el seu autor. Això es fa patent tant en
la presentació “sensacionalista” de la figura de l’ “Isidre de Rabassó”, com en
l’escàs anàlisi i dissecció del que podien representar les ideologies que contraposa
en aquest període de la nostra història: S.XIX i principis del XX. La presentació
del carlisme com la ideologia “dolenta i violenta” per definició i del liberalisme
espanyol com la “bona i respectuosa”, és una bona mostra d’aquesta superficialitat
i manca de rigor. Només a tall d’exemple, vull destacar que no es fa cap
referència –de manera sospitosa- als posicionaments d’aquestes ideologies pel
que respecta als drets de Catalunya, com la llengua, l’autogovern, les
tradicions... que, sigui dit de pas, el carlisme defensava i el liberalisme
espanyol no. D’altra banda, si ens posem a repassar les biografies personals d’altres
castellers i capdavanters, tant de la Colla Vella com de les altres colles que
han existit a Valls en el decurs dels dos-cents últims anys de la nostra
història, trobarem pensaments diversos i actituds ben complexes, fins al punt
que algunes de les afirmacions i tesis exposades en l’escrit al que em refereixo
podrien quedar ridículament en entredit.
Provocació: Pretendre
traslladar fins als nostres dies la generalització esquemàtica: Colla Vella “carlina”-Colla
Joves “liberal”, a part de portar fins extrems absolutament delirants la manca
de rigor històric a la que he fet referència, representa un intent de voler
perpetuar també la catalogació de les Colles i els seus castellers entre “dolents”
i “bons”. Per això, el text referit destil·la una manca d’ètica, de racionalitat
i d’estima pels valors del fet casteller que arriba a sorprendre, i que no és
pròpia dels nostres temps. És més, les classificacions entre “dolents” i “bons”
cercant raons d’afinitat ideològica, d’orígens o d’identitats, és més pròpia
d’actituds totalitàries que de capteniments democràtics. Aportacions com la que
ha motivat aquestes línies, considero que fan un flac favor al món dels castells
en general i als Xiquets de Valls en particular; un element patrimonial i tradicional únic que ha merescut el seu
reconeixement, justament i entre altres, pels seus valors culturals i humans.
Falta de respecte: Aquesta provocació, representa una manca
de respecte envers la Colla Vella dels Xiquets de Valls i als castellers i
castelleres que en formem part. És inconcebible l’atreviment de qui repta als
castellers i a la Colla a que hagin d’escollir entre la seva història i la seva
realitat. Una realitat plena de diversitat de pensaments, d’orígens, de
situacions socials, etc., però amb un denominador comú: el respecte, la
fraternitat, la il·lusió col·lectiva i el sentiment d’estima pels castells i
per la pròpia Colla. Una Colla reconeguda com a peça clau en l’àmbit del fet
casteller i de la Cultura Popular. Una colla i uns components compromesos amb els
castells, amb Valls i amb Catalunya. Doncs bé, en front a la falta de respecte
que representa aquesta repte, penso que ha de quedar més patent que mai –a
diferència d’altres-, que la Colla Vella
no ha renegat mai, ni renega, de la seva història; que la Colla Vella i els
seus castellers sempre ens hem sentit orgullosos de continuar una tradició bicentenària
de la qual en tot temps hem fet bandera. Això forma part de la nostra forma de
ser i de sentir. No podem admetre cap menysteniment ni ofensa envers els
nostres sentiments.
Finalment, m’agradaria que aquestes valoracions –
que són crítiques però que no tenen ànim d’ofendre ni a cap persona ni a cap
entitat- finalitzessin amb una reflexió
positiva: ja no som al S.XIX, som al S.XXI; som al segle del coneixement i de
la comunicació. Així doncs, és bo que hi hagi persones que –com és el cas
referit- facin recerca de la història dels castells i de les colles, i és bo que
la difonguin i que en facin pedagogia. Però és bo que ho facin seguint les premises
del respecte i la consideració pels demés.
La rivalitat, la pugna i la lluita castellera, fins i tot la
institucional, també formen part dels castells, però s’han de desenvolupar dins
d’aquests paràmetres de mútua consideració. Malament anem si hem d’estar
pensant constantment en les línies vermelles que no es poden traspassar. Això
voldria dir que aquells valors, als quals ja m’he referit, del respecte, la
sana rivalitat i el sentit comú que formen part –o haurien de formar part- del
nostre estimat món dels castells, els estaríem perdent. I en aquest cas, perdríem
quelcom més que no m’atreveixo a expressar i que ni em vull imaginar.
.jpg)
