Valoracions sobre un article a http://www.elcasteller.cat/isidretondoballart.html: cal més rigor i respecte i menys provocació

El passat dia 31 de maig, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va lliurar en el marc de la Nit de Premis de Valls, el primer Premi “Isidre de Rabassó” d’Identitat Castellera. El premiat, en reconeixement a la seva llarga trajectòria de recerca, documentació i difusió del fet casteller, va ser Eloi Miralles; folklorista vilafranquí i destacat component dels Castellers de Vilafranca.

Sembla que aquest fet va desencadenar la publicació d’un escrit sobre la figura del Cap de Colla històric de la Colla Vella; Isidre Tondo Ballart –“Isidre de Rabassó”- , a la web www.elcasteller.cat. Aquest escrit ve signat pel Sr. Joan Climent Ferré.

Vist el contingut de l’esmentat escrit i el consens pel que fa a les reaccions entre les persones que l’han llegit, -reaccions que van de la indignació a la decepció-, i sense ànim d’ofendre a cap entitat ni persona; no em puc estar de fer algunes reflexions que m’ha inspirat la lectura del text citat anteriorment. Són les següents:

Manca de rigor: Escàs aprofundiment i rigor en l’anàlisi dels fets històrics als que es refereix el seu autor. Això es fa patent tant en la presentació “sensacionalista” de la figura de l’ “Isidre de Rabassó”, com en l’escàs anàlisi i dissecció del que podien representar les ideologies que contraposa en aquest període de la nostra història: S.XIX i principis del XX. La presentació del carlisme com la ideologia “dolenta i violenta” per definició i del liberalisme espanyol com la “bona i respectuosa”, és una bona mostra d’aquesta superficialitat i manca de rigor. Només a tall d’exemple, vull destacar que no es fa cap referència –de manera sospitosa- als posicionaments d’aquestes ideologies pel que respecta als drets de Catalunya, com la llengua, l’autogovern, les tradicions... que, sigui dit de pas, el carlisme defensava i el liberalisme espanyol no. D’altra banda, si ens posem a repassar les biografies personals d’altres castellers i capdavanters, tant de la Colla Vella com de les altres colles que han existit a Valls en el decurs dels dos-cents últims anys de la nostra història, trobarem pensaments diversos i actituds ben complexes, fins al punt que algunes de les afirmacions i tesis exposades en l’escrit al que em refereixo podrien quedar ridículament en entredit.

Provocació:  Pretendre traslladar fins als nostres dies la generalització esquemàtica: Colla Vella “carlina”-Colla Joves “liberal”, a part de portar fins extrems absolutament delirants la manca de rigor històric a la que he fet referència, representa un intent de voler perpetuar també la catalogació de les Colles i els seus castellers entre “dolents” i “bons”. Per això, el text referit destil·la una manca d’ètica, de racionalitat i d’estima pels valors del fet casteller que arriba a sorprendre, i que no és pròpia dels nostres temps. És més, les classificacions entre “dolents” i “bons” cercant raons d’afinitat ideològica, d’orígens o d’identitats, és més pròpia d’actituds totalitàries que de capteniments democràtics. Aportacions com la que ha motivat aquestes línies, considero que fan un flac favor al món dels castells en general i als Xiquets de Valls en particular; un element patrimonial i  tradicional únic que ha merescut el seu reconeixement, justament i entre altres,  pels seus valors culturals i humans.

 Falta de respecte: Aquesta provocació, representa una manca de respecte envers la Colla Vella dels Xiquets de Valls i als castellers i castelleres que en formem part. És inconcebible l’atreviment de qui repta als castellers i a la Colla a que hagin d’escollir entre la seva història i la seva realitat. Una realitat plena de diversitat de pensaments, d’orígens, de situacions socials, etc., però amb un denominador comú: el respecte, la fraternitat, la il·lusió col·lectiva i el sentiment d’estima pels castells i per la pròpia Colla. Una Colla reconeguda com a peça clau en l’àmbit del fet casteller i de la Cultura Popular. Una colla i uns components compromesos amb els castells, amb Valls i amb Catalunya. Doncs bé, en front a la falta de respecte que representa aquesta repte, penso que ha de quedar més patent que mai –a diferència d’altres-,  que la Colla Vella no ha renegat mai, ni renega, de la seva història; que la Colla Vella i els seus castellers sempre ens hem sentit orgullosos de continuar una tradició bicentenària de la qual en tot temps hem fet bandera. Això forma part de la nostra forma de ser i de sentir. No podem admetre cap menysteniment ni ofensa envers els nostres sentiments.

Finalment, m’agradaria que aquestes valoracions – que són crítiques però que no tenen ànim d’ofendre ni a cap persona ni a cap entitat-  finalitzessin amb una reflexió positiva: ja no som al S.XIX, som al S.XXI; som al segle del coneixement i de la comunicació. Així doncs, és bo que hi hagi persones que –com és el cas referit- facin recerca de la història dels castells i de les colles, i és bo que la difonguin i que en facin pedagogia. Però és bo que ho facin seguint les premises del respecte i la consideració pels demés.  La rivalitat, la pugna i la lluita castellera, fins i tot la institucional, també formen part dels castells, però s’han de desenvolupar dins d’aquests paràmetres de mútua consideració. Malament anem si hem d’estar pensant constantment en les línies vermelles que no es poden traspassar. Això voldria dir que aquells valors, als quals ja m’he referit, del respecte, la sana rivalitat i el sentit comú que formen part –o haurien de formar part- del nostre estimat món dels castells, els estaríem perdent. I en aquest cas, perdríem quelcom més que no m’atreveixo a expressar i que ni em vull imaginar.